Ahir, 21 de Novembre vàrem acomiadar en Xevi, el nostre president i el nostre amic. Us convido a expressar el que vareu sentir si en teniu ganes. Jo desitjo compartir amb vosaltres el fort sentiment de grup que vaig experimentar ahir quan tots érem allà per dir-li "adéu, fins sempre o gràcies per aquest temps plegats" Tots els que vàrem poder hi érem i els que no hi éreu físicament sé que també hi éreu ben presents.
Vaig experimentar el buit que ens deixava i a la vegada tot el que havia despertat en nosaltres de tendresa i d'entusiasme. Ens havia demostrat com ens apreciava. Va quedar agotadíssim el dia que ens va venir a veure, i en certa manera a dir-nos adéu, a Sabadell, però ens comentava la seva mare que volia venir, que li feia molta il.lusió...Nosaltres aquell dia vàrem saber que el temps se li escurçava però ell no escatimava la vida, la va viure fins al final.
Recordo quan en la darrera reunió que vàrem fer per la coral, ja no era capaç de recordar les tasques que calia fer-se pels concerts de l'Octubre. Ell, però, no desistia, no tirava la tovallola i em demanà que li escrigués el què havia de fer. Tots sabem que ho feia amb molt d'esforç però això no era excusa per a ell, volia continuar fent-nos de "pressi"malgrat les limitacions.
La seva valentia i l'esperit d'amor a la vida que ens demostrà no les oblidaré. Conèixe'l ha estat per a mi un lliçó de senzilleza, d'entusiasme, de vitalitat i de mirada franca i sincera.Encara el veig quan en un assaig, i just abans de començar a cantar, es va aixecar per abraçar-me perquè feia dies que no ens havíem vist. La seva expontaneïtat em va sobtat tant agradablement...
En Xevi era així. Trucava a la porta amb la Nona i l'Uriel i et deia:"Hola us venim a veure..." sense més.
És el primer company del Cantabile que acomiadem i resulta molt dolorós.Però em vull quedar amb tot el què el seu pas ens ha deixat i amb els fruïts que com a grup hem experimentat.
Ara, en les nostres sortides a Hosca i a França hi serà ben present. Va moure el projecte cuitats 3.0 i va alegrar-se molt quan ens van comunicar que hi participaríem.Encara quan el vàrem visitar la setmana passada va interessar-se pel projecte. Tots dos sabíem que ell ja no hi seria, però el somriure i l'interès per nosaltres i les nostres vivències es mantenia intacte. A en Xevi li encantaven les sortides, la vida de grup, els intercanvis,,,Entenia que el Cantabile necessitava compartir experiències fora de l'aula d'assaig, que això també ajuda a cantar millor.
Aquest any nosaltres tindrem la oportunitat de viure-ho i em fa doble il.lusió.
Gràcies.
Carme
No gaire cosa a afegir a les paraules, tant encertades que ja heu escrit sobre en Xavi. Agrair-vos Carme i Joan d'haver pogut, a traves vostre, viure aquests últims dies d'en Xavi.
ResponEliminaPer mi, pensar en la mort d'ell, m'entristeix i l'enyoro, però en canvi em venen al cap els moments de quan cantàvem junts, la seva mirada entre divertit i sorprès quan cantant en anglès i amb la nostra pronunciació deiem alguna animalada, la tranquilitat que donava cantar al seu costat, com ajudaven els seus gestos quan ens equivacavem i també quant l'encertavem... En el cant és on jo l'he tractat li agradaven les coses ben fetes.
Haver-lo pogut acompanyar en el seu enterrament, la senzillesa de la caixa i el ram ple de simbolisme, les paraules dels seus germans, l'expressió de la seva mare, la imatge de la seva dona i fills, són records que queden i una experiència que fa pensar molt.
La vivència de la seva mort es una lliçó per la nostra vida.
Jesús
Amic Xevi,
ResponEliminaLa vida és poder assaborir aquesta realitat plena de contrastos i d’instants compartits, unes vegades tristos i d’altres alegres.
És curiós com precisament arrel de la teva malaltia ens vam apropar i vaig poder gaudir d’algunes estones compartides amb tu.
Vam xerrar plegats sobre la vida i sobre com afrontar els moments difícils, i em van enriquir molt les teves reflexions sobre el procés que estaves vivint!
Vas lluitar fins al darrer moment i pensaves no ser prou valent, però jo et sentia amb una envejable vitalitat i és per això que vas lluitar amb valentia i amb alegria fins al final!
Aquesta actitud vital i propera t’ha fet merèixer la nostra estima i ens has ensenyat el més valuós d’aquesta vida, que és aprendre a recórrer el camí que ens ha tocat viure amb optimisme i bon humor.
Com algú digué: "La vida no mor, sinó que la forma es dissol... la forma està canviant constantment! No hi ha res, en essència, que eviti aquest canvi progressiu de l'ésser..."
L’essència perviu... i el teu somriure joiós romandrà entre nosaltres!
Tot i així, és un moment trist i emotiu per a tots els que quedem, quan els nostres éssers estimats se'n van!...
Una abraçada ben forta allà on siguis, Xevi!
Quim
D'entrada vull dir-vos que estic totalment d'acord amb el que s'ha dit fins ara sobre la mort d'en Xevi i que tinc la sensació que poca cosa més es podria afegir. Però sí que vull parlar de les sensacions i els sentiments que m'ha despertat.
ResponEliminaMalauradament, amb només una setmana de diferència he hagut d'assistir a dues cerimònies de despedida de persones joves, massa joves per morir. Però malgrat l'immens dolor que això comporta m'he adonat, en les dues ocasions, que les paraules i els gestos que els han dedicat les persones que els han conegut i els han estimat m'han ofert la possibilitat de conèixer vessants de la seva personalitat, dels seus gustos i aficions, dels seus caràcters i de la petja inesborrable que han marcat en el seu camí per la vida que me'ls han fet molt més propers del que jo havia pogut percebre.
I finalment vull dir-vos, també, que vaig anar amb el cor ben encongit al concert de la tarda a Montjuïc per la por que la tristesa del matí se'm nuaria al coll a l'hora de cantar el Requiem. Però no va ser així, vaig sentir-me serena i tranquil·la i vaig cantar amb una força que no em pensava que tindria. I crec que en aquest fet en Xevi va tenir-hi molt a veure.
Muntsa
El primer que vull dir és que una mort com la del nostre company Xevi als 41 anys de vida comporta sempre un fort sotrac emocional i et fa reflexionar sobre la nostra petitesa. Estem immersos en un mon ple de tecnologia però que fins avui no ha pogut encara trobar la manera de resoldre aquesta enfermetat tant important.
ResponEliminaA mi m'ha quedat un vuit i és el no haver tingut prou temps ni oportunitat de coneixer millor en Xevi però em quedo amb la seva gran humanitat, ganes de viure, sentit de l'humor, solidaritat...
El trobarem a faltar, per tot això i per la seva veu de baríton.
Fins sempre
No vàreu tenir la fortíssima sensació,quan en Joan ens va començar a dirigir per cantar "El rossinyol" que, tal i com estava situat, realment TOTS hi erem i el cantàvem plegats?
ResponEliminaEstàvem TOTS dins una circunferència infinita i ens varem aplegar TOTS, per un instant, per cantar.
Es difícil escriure el que se sent en moments tan intensos i tristos com aquest , per altra banda hom sent la necessitat de manifestar la petjada que la persona que s'en va deixa en nosaltres.
ResponEliminaEn el teu cas Xevi, no t'havia arribat a conèixer molt, potser haviem pogut parlar una mica en un parell de sopars en els quals vaig tenir la sort de seure al teu costat. Amb les paraules de despedida que et van dedicar tota la teva gent vam poder escoltar moltes coses de tu que potser no coneixíem però d'alguna manera intuïem, però sobretot vam saber molt més de tú per l'ambient que vas crear al teu voltant. Com molt bé ha dit en Jesus aquell ram que descansava sobre teu , la imatge de la teva familia, tenien tant de simbolisme....
Ens va costar molt de cantar en aquells moments, la veu al començament es trencava, però pensant que a tu et feia il.lusió que cantessim aquella cançó, vam poder seguir cantant.
Això es el que seguirem fent, cantar tant com puguem i tu seguiras cantant amb nosaltres, encara que quan aixequi el cap de la partitura i no trobi la teva mirada entre la dels baixos...et trobaré a faltar . Però et sentirem dins nostre quan cantem , com molt bé expressa la cançó que t'ha dedicat en Joan.